Un cementiri a l’espai digital 24 Octubre 2009

Quan ens arriba el moment de la mort –perquè, fins a dia d’avui, encara és una d’aquelles coses que es presenta per tothom- i potser degut a la tradició judeocristiana, pensem que el cementiri serà el lloc on reposaran les nostres restes pel llarg dels anys. No obstant, també existeixen altres formes de descans per la posteritat, des dels crematoris i la posterior escampada o adulatració de les cendres, a un seguit de formes del més diverses. Així doncs, no sembla tant rocambolesc reposar –sense referir-nos a un estat físic- a l’espai digital. Molts no han conegut els seus avis, encara menys els seus besavis i ja no parlem dels seus rebesavis. Iniciatives com la dels cementiris virtuals faran possible poder conèixer com eren els teus avantpassats a través -i gràcies- de l’era digital.

Potser per la innovació o per l’anticipació en el temps i en les formes, l’empresa Immortal Project S.A. –una de les pioneres en aquest sector- no va quallar en el seu temps, però l’aposta d’oferir un cementiri virtual a la xarxa sembla que no era tant descabellada. La cosa era simple: per un mòdic preu anual –en funció de la grandària i de la temporalitat del projecte- tu podies penjar a la xarxa tot allò que voldries que els teus descendents coneguessin. Fotos, històries, anècdotes, vídeos, i un llarg etcètera, quedaven enregistrats al gust del consumidor, és a dir, al gust del posterior difunt. L’ideòleg del projecte, Josep Villar, ens explica que ‘potser era un projecte massa impactant pels temps que corrien (1999)’ malgrat tot segueix pensant que ‘la idea és del tot encertada, i que no passaran gaires anys –de fet ja hi ha algunes iniciatives similars- perquè algú la comenci a desenvolupar de nou’.

I efectivament Villar no va del tot desencaminat, ja que a començaments d’anys els Serveis Funeraris de Barcelona anunciaven al públic que estaven treballant en una nova prestació pels difunts tradicionals: es tractava de l’anomenat cementiri virtual. A França trobem l’empresa Paradise amb el lema: ‘repòs etern a Internet’, a Anglaterra  l’empresa Eobituary ofereix quelcom similar i per la xarxa ja hi ha varies empreses que ho proven, de moment, amb mascotes. Els cementiris virtuals cada vegada agafen més força, i és que són un concepte que, ni que sigui de forma virtual, fan un pas més cap a la vida eterna.

Ha mort un President 20 Octubre 2009

El llarg camí que recorren les notícies,  no sempre ha estat tant fàcil

Son més de les nou del vespre, la oficina està gairebé buida i els pocs que hi queden ja pensen en plegar. De sobte, a l’edifici de l’agència EFE situada al carrer Ayala arriba un fax urgent: s’ha mort el president Rossevelt[1]. Commoció, incertesa i, sobretot, urgència per difondre la notícia. Els periodistes, que han rebut la trucada del seu corresponsal a Washington, s’afanyen a escriure els fets. Dos pisos més a dalt, a la cara oposada del mateix edifici, es troben -recent aposentats- els traductors de United Press. Aquests, ràpidament tradueixen les notícies que els hi arriben dels seus companys americans, s’afanyen a picar-ho, treuen el paper de la màquina d’escriure i l’insereixen dins d’un pot. Acte seguit, obren la finestra, enganxen l’aparell a un cable i l’envien a través del jardí. El final del recorregut, just a l’altre banda del patí, es troba la redacció d’internacional de l’agènia EFE.

Una qüestió d’interessos

Encara que soni estrany, arcaic o imaginari, així va començar a treballar l’agència de notícies -United Press- a l’estat espanyol. Corrien temps difícils, a mitjan de l’any 1944, quan l’agència nord-americana va concedir una entrevista al general Franco on li garantia la difusió del missatge i la seva publicació completa arreu del món[2]. L’objectiu per Franco era clar: declarar categòricament que Espanya mai havia estat feixista o nazi. Així, el règim aconseguia callar les veus crítiques sobre el seu recolzament moral als feixistes i, d’aquesta manera, millorava la relació amb els imminents guanyadors de la II Guerra Mundial.

Però en aquell context res es feia desinteressadament, i és que United Press també estava utilitzant a Franco pels seus propis interessos. L’agència internacional, a part d’aconseguir una entrevista en exclusiva, intenta influir a les autoritats perquè convencin a l’Agència EFE de que ha d’adquirir i distribuir el seu servei internacional. Dos mesos més tard de la publicació de l’entrevista entre Franco i el periodista americà A.L. Bradford[3], exactament al gener de 1945, EFE acorda amb United Press la recepció i distribució entre els seus abonats espanyols del servei informatiu d’aquesta.

Un pot per la finestra

Com que l’acord entre les dues agències recull que el servei serà amb castellà, els americans necessitaran d’un equip de traductors. Aquest s’instal·larà en una habitació del segon pis a la part esquerra de l’edifici que EFE té a Madrid. L’habitació dóna al patí, al que també hi dóna la redacció d’internacional, situada a la planta baixa dreta del mateix edifici. Per fer arribar ràpid les traduccions de les informacions s’instal·la un aparell que passarà a la història amb el nom de ‘telebote’[4]. Però la història no acaba així, ja que a partir del 1956 –quan les traduccions ja es feien a la mateixa redacció d’internacional- es canvien els cables de direcció i l’aparell l’utilitzarà CIFRA[5] per enviar el seu servei informatiu nacional a la delegació de l’agència britànica Reuters, situada al segon pis de l’edifici de l’agència espanyola.

---

[1] La Vanguardia Española. Pàgina 2. Divendres 13 d’abril de 1945.

[2] UP estava prometent quelcom que sabia que no podria complir. Els abonats al Servei d’UP no estan obligats a publicar tots els textos que aquesta els hi faciliti. De la mateixa manera que són lliures en retallar i resumir el text, sempre que no en modifiquessin el significat.

[3] Director del Server exterior de l’agència nord-americana.

[4] OLMOS, Victor. Historia de la agencia EFE: el mundo en español. Publicació Madrid: Espasa, cop. 1997. Capítol 11 (151-159).

[5] Correspon a les sigles del Server informatiu nacional de l’agència EFE.