El llarg camí que recorren les notícies, no sempre ha estat tant fàcil
Son més de les nou del vespre, la oficina està gairebé buida i els pocs que hi queden ja pensen en plegar. De sobte, a l’edifici de l’agència EFE situada al carrer Ayala arriba un fax urgent: s’ha mort el president Rossevelt[1]. Commoció, incertesa i, sobretot, urgència per difondre la notícia. Els periodistes, que han rebut la trucada del seu corresponsal a Washington, s’afanyen a escriure els fets. Dos pisos més a dalt, a la cara oposada del mateix edifici, es troben -recent aposentats- els traductors de United Press. Aquests, ràpidament tradueixen les notícies que els hi arriben dels seus companys americans, s’afanyen a picar-ho, treuen el paper de la màquina d’escriure i l’insereixen dins d’un pot. Acte seguit, obren la finestra, enganxen l’aparell a un cable i l’envien a través del jardí. El final del recorregut, just a l’altre banda del patí, es troba la redacció d’internacional de l’agènia EFE.
Una qüestió d’interessos
Encara que soni estrany, arcaic o imaginari, així va començar a treballar l’agència de notícies -United Press- a l’estat espanyol. Corrien temps difícils, a mitjan de l’any 1944, quan l’agència nord-americana va concedir una entrevista al general Franco on li garantia la difusió del missatge i la seva publicació completa arreu del món[2]. L’objectiu per Franco era clar: declarar categòricament que Espanya mai havia estat feixista o nazi. Així, el règim aconseguia callar les veus crítiques sobre el seu recolzament moral als feixistes i, d’aquesta manera, millorava la relació amb els imminents guanyadors de la II Guerra Mundial.
Però en aquell context res es feia desinteressadament, i és que United Press també estava utilitzant a Franco pels seus propis interessos. L’agència internacional, a part d’aconseguir una entrevista en exclusiva, intenta influir a les autoritats perquè convencin a l’Agència EFE de que ha d’adquirir i distribuir el seu servei internacional. Dos mesos més tard de la publicació de l’entrevista entre Franco i el periodista americà A.L. Bradford[3], exactament al gener de 1945, EFE acorda amb United Press la recepció i distribució entre els seus abonats espanyols del servei informatiu d’aquesta.
Un pot per la finestra
Com que l’acord entre les dues agències recull que el servei serà amb castellà, els americans necessitaran d’un equip de traductors. Aquest s’instal·larà en una habitació del segon pis a la part esquerra de l’edifici que EFE té a Madrid. L’habitació dóna al patí, al que també hi dóna la redacció d’internacional, situada a la planta baixa dreta del mateix edifici. Per fer arribar ràpid les traduccions de les informacions s’instal·la un aparell que passarà a la història amb el nom de ‘telebote’[4]. Però la història no acaba així, ja que a partir del 1956 –quan les traduccions ja es feien a la mateixa redacció d’internacional- es canvien els cables de direcció i l’aparell l’utilitzarà CIFRA[5] per enviar el seu servei informatiu nacional a la delegació de l’agència britànica Reuters, situada al segon pis de l’edifici de l’agència espanyola.
[1] La Vanguardia Española. Pàgina 2. Divendres 13 d’abril de 1945.
[2] UP estava prometent quelcom que sabia que no podria complir. Els abonats al Servei d’UP no estan obligats a publicar tots els textos que aquesta els hi faciliti. De la mateixa manera que són lliures en retallar i resumir el text, sempre que no en modifiquessin el significat.
[3] Director del Server exterior de l’agència nord-americana.
[4] OLMOS, Victor. Historia de la agencia EFE: el mundo en español. Publicació Madrid: Espasa, cop. 1997. Capítol 11 (151-159).
[5] Correspon a les sigles del Server informatiu nacional de l’agència EFE.
L'espai de la comunicació 