El valor del treball en equip 8 febrer 2010

Per treballar bé amb un equip l'únic requisit indispensable és la confiança

Després de realitzar dos informatius, amb el valor afegit que va suposar fer una visita a una televisió de veritat -BTV en horari d’emissió dels informatius-, només puc expressar el que significa un informatiu darrera de les càmeres amb aquesta frase: el valor del treball d’un equip. I és que només d’aquesta manera es pot explicar el grau de dificultat i de treball humà que hi darrera de la ‘caixa tonta’. Sembla molt simple, però una errada de l’encarregat dels rètols o dels controlador de l’àudio o del que punxa els vídeos tindrà com a conseqüència immediata una errada en l’informatiu en general. A més, la coordinació és una cosa essencial i és per aquesta raó que la confiança respecte els teus companys esdevé una necessitat essencial, necessària i bàsica. Perquè sense aquesta el resultat no serà bo.

Així doncs, i com una gran pràctica a fer a partir d’ara quan mireu els informatius, us recomano mirar amb atenció allò que per el gran públic és només una successió de clips amb informació, els informatius. Però caldrà fer-ho posant especial atenció en tots aquells successos que han de passar darrera de la pantalla perquè aquelles imatges que nosaltres estem veient siguin una realitat.

Reactiva’t, et demanen! 20 gener 2010

Si el Blog parlés, li hauria demanat amb aquestes paraules, però com que de moment, les grans innovacions tecnològiques -de la mà del 2.0- encara no habiliten aquestes coses, l’hauré d’activar jo mateix.

I el motiu no és un altre que el de realitzar un taller de televisió d’informatius. Amb la intenció d’assolir la professionalitat -tanta com sigui possible- i d’aprendre els entramats d’aquesta gran professió, intentarem -a mode de resums, explicacions o crítiques- fer-vos arribar al davant, però sobretot el darrera, de les càmeres.

Càmera 2, punxa vídeo, Dintre!!

Un cementiri a l’espai digital 24 Octubre 2009

Quan ens arriba el moment de la mort –perquè, fins a dia d’avui, encara és una d’aquelles coses que es presenta per tothom- i potser degut a la tradició judeocristiana, pensem que el cementiri serà el lloc on reposaran les nostres restes pel llarg dels anys. No obstant, també existeixen altres formes de descans per la posteritat, des dels crematoris i la posterior escampada o adulatració de les cendres, a un seguit de formes del més diverses. Així doncs, no sembla tant rocambolesc reposar –sense referir-nos a un estat físic- a l’espai digital. Molts no han conegut els seus avis, encara menys els seus besavis i ja no parlem dels seus rebesavis. Iniciatives com la dels cementiris virtuals faran possible poder conèixer com eren els teus avantpassats a través -i gràcies- de l’era digital.

Potser per la innovació o per l’anticipació en el temps i en les formes, l’empresa Immortal Project S.A. –una de les pioneres en aquest sector- no va quallar en el seu temps, però l’aposta d’oferir un cementiri virtual a la xarxa sembla que no era tant descabellada. La cosa era simple: per un mòdic preu anual –en funció de la grandària i de la temporalitat del projecte- tu podies penjar a la xarxa tot allò que voldries que els teus descendents coneguessin. Fotos, històries, anècdotes, vídeos, i un llarg etcètera, quedaven enregistrats al gust del consumidor, és a dir, al gust del posterior difunt. L’ideòleg del projecte, Josep Villar, ens explica que ‘potser era un projecte massa impactant pels temps que corrien (1999)’ malgrat tot segueix pensant que ‘la idea és del tot encertada, i que no passaran gaires anys –de fet ja hi ha algunes iniciatives similars- perquè algú la comenci a desenvolupar de nou’.

I efectivament Villar no va del tot desencaminat, ja que a començaments d’anys els Serveis Funeraris de Barcelona anunciaven al públic que estaven treballant en una nova prestació pels difunts tradicionals: es tractava de l’anomenat cementiri virtual. A França trobem l’empresa Paradise amb el lema: ‘repòs etern a Internet’, a Anglaterra  l’empresa Eobituary ofereix quelcom similar i per la xarxa ja hi ha varies empreses que ho proven, de moment, amb mascotes. Els cementiris virtuals cada vegada agafen més força, i és que són un concepte que, ni que sigui de forma virtual, fan un pas més cap a la vida eterna.

Ha mort un President 20 Octubre 2009

El llarg camí que recorren les notícies,  no sempre ha estat tant fàcil

Son més de les nou del vespre, la oficina està gairebé buida i els pocs que hi queden ja pensen en plegar. De sobte, a l’edifici de l’agència EFE situada al carrer Ayala arriba un fax urgent: s’ha mort el president Rossevelt[1]. Commoció, incertesa i, sobretot, urgència per difondre la notícia. Els periodistes, que han rebut la trucada del seu corresponsal a Washington, s’afanyen a escriure els fets. Dos pisos més a dalt, a la cara oposada del mateix edifici, es troben -recent aposentats- els traductors de United Press. Aquests, ràpidament tradueixen les notícies que els hi arriben dels seus companys americans, s’afanyen a picar-ho, treuen el paper de la màquina d’escriure i l’insereixen dins d’un pot. Acte seguit, obren la finestra, enganxen l’aparell a un cable i l’envien a través del jardí. El final del recorregut, just a l’altre banda del patí, es troba la redacció d’internacional de l’agènia EFE.

Una qüestió d’interessos

Encara que soni estrany, arcaic o imaginari, així va començar a treballar l’agència de notícies -United Press- a l’estat espanyol. Corrien temps difícils, a mitjan de l’any 1944, quan l’agència nord-americana va concedir una entrevista al general Franco on li garantia la difusió del missatge i la seva publicació completa arreu del món[2]. L’objectiu per Franco era clar: declarar categòricament que Espanya mai havia estat feixista o nazi. Així, el règim aconseguia callar les veus crítiques sobre el seu recolzament moral als feixistes i, d’aquesta manera, millorava la relació amb els imminents guanyadors de la II Guerra Mundial.

Però en aquell context res es feia desinteressadament, i és que United Press també estava utilitzant a Franco pels seus propis interessos. L’agència internacional, a part d’aconseguir una entrevista en exclusiva, intenta influir a les autoritats perquè convencin a l’Agència EFE de que ha d’adquirir i distribuir el seu servei internacional. Dos mesos més tard de la publicació de l’entrevista entre Franco i el periodista americà A.L. Bradford[3], exactament al gener de 1945, EFE acorda amb United Press la recepció i distribució entre els seus abonats espanyols del servei informatiu d’aquesta.

Un pot per la finestra

Com que l’acord entre les dues agències recull que el servei serà amb castellà, els americans necessitaran d’un equip de traductors. Aquest s’instal·larà en una habitació del segon pis a la part esquerra de l’edifici que EFE té a Madrid. L’habitació dóna al patí, al que també hi dóna la redacció d’internacional, situada a la planta baixa dreta del mateix edifici. Per fer arribar ràpid les traduccions de les informacions s’instal·la un aparell que passarà a la història amb el nom de ‘telebote’[4]. Però la història no acaba així, ja que a partir del 1956 –quan les traduccions ja es feien a la mateixa redacció d’internacional- es canvien els cables de direcció i l’aparell l’utilitzarà CIFRA[5] per enviar el seu servei informatiu nacional a la delegació de l’agència britànica Reuters, situada al segon pis de l’edifici de l’agència espanyola.

---

[1] La Vanguardia Española. Pàgina 2. Divendres 13 d’abril de 1945.

[2] UP estava prometent quelcom que sabia que no podria complir. Els abonats al Servei d’UP no estan obligats a publicar tots els textos que aquesta els hi faciliti. De la mateixa manera que són lliures en retallar i resumir el text, sempre que no en modifiquessin el significat.

[3] Director del Server exterior de l’agència nord-americana.

[4] OLMOS, Victor. Historia de la agencia EFE: el mundo en español. Publicació Madrid: Espasa, cop. 1997. Capítol 11 (151-159).

[5] Correspon a les sigles del Server informatiu nacional de l’agència EFE.

Per fi s’ha acabat la Copa Confederacions 29 Juny 2009

De la il·lusió que despertava “la roja” al fracàs més absolut, perdre contra els EUA. Però després d’anys de pessimisme espanyol cap a la seva selecció, com que aquest any si, Podemos, ara resulta que la derrota ha estat bona per baixar els peus a terra i afrontar el mundial de l’any vinent en bones condicions. Del Marca a la Ser, de l’As a la Cope, tots difamen a tort i a dret que aquesta selecció ja és campiona del mundial de l’any vinent, en el qual encara no estan classificats. Que és la millor selecció de la història, curiosament, i malgrat ens pesi a alguns, és la única cosa objectiva i per tant correcte que diuen. En fi, felicitats Brasil i EUA!!

Ara diuen: No s’ha guanyat, no passa res, és una copa de segon nivell, no té importància. Però quin nivell de demagògia i hipocresia que desperten els mitjans esportius espanyols. Felicitats al campió, Brasil, i a parlar de Cristiano Ronaldo que és molt millor que un triplet.

Pel que fa a la Copa, s’ha guanyat el tercer lloc, després de lluitar el suficient contra una molt inferior Sud-àfrica, i ja tornen a estar contents. Ha tornat la gran selecció…

Del Marca a la Ser, de l’As a la Cope, tots difamen a tort i a dret que aquesta selecció ja és campiona del mundial de l’any vinent. Que és la millor selecció de la història, curiosament, i malgrat ens pesi a alguns, és la única cosa objectiva i per tant correcte que diuen. En fi, felicitats Brasil i EUA!!

Però la meva sorpresa no s’acaba aquí, resulta que després de retransmetre la Copa Confederacions, Telecinco, que ha tornat a entrat a la guerra del futbol, farà la UEFA l’any vinent. Una dita, encara que catòlica, que déu ens agafi confessats..

Ara diuen: No s’ha guanyat, no passa res, és una copa de segon nivell, no té importància. A parlar de Cristiano Ronaldo que és molt millor que un triplet. Però quin nivell de demagògia i hipocresia que desperten els mitjans esportius espanyols.

Pel que fa a la Copa Confederacions, s’ha guanyat el tercer lloc, després de lluitar el suficient contra una molt inferior Sud-àfrica, i ja tornen a estar contents. Ha tornat la gran selecció, la mateixa que, avui fa un any, va guanyar l’Eurocopa…

Però la meva sorpresa no s’acaba aquí, resulta que després de retransmetre la Copa Confederacions, Telecinco, que ha tornat a entrat a la guerra del futbol, farà la UEFA l’any vinent. Només em ve una cosa al cap, encara que catòlica, que déu ens agafi confessats…

Cosas que no entiendo 21 Juny 2009

No

No entiendo cómo es posible que se hagan programas de televisión al estilo Diario de. Presentado por Mercedes Milá en Telecinco, éste programa, dirigido y editado en un formato apto para causar alarma social, se usa de las víctimas y del dolor para sus fines: tener más audiencia y, si al mismo tiempo pueden denunciar alguna cosa, pues mejor que mejor. Su última emisión se llamaba Delincuentes al volante, en clara alusión a esos jóvenes inconscientes llenos de alcohol y drogas en la sangre que cogen el coche y atropellan a gente. Como si todos los jóvenes fuéramos igual…

Preguntas varias

No entiendo cómo es posible que los deportes de Cuatro, esencialmente -aunque empieza a ser una constante en diversas cadenas- alaguen, piropeen y hasta hagan campeona del mundial del año que viene a la selección española de fútbol. Las noticias de deportes están para explicar y interpretar los acontecimientos deportivos del día, no para engañar y soñar con que la roja vaya a ser campeona de un torneo que, de momento, no está ni clasificada.

No entiendo cómo es posible que la mayoría de cadenas -por no decir todas- se hayan unido a la política de la Sexta: poner una mujer guapa delante de la cámara para atraer a los espectadores aunque no sea apta para ello. Televisión de Catalunya lo hace con Laia Ferrer en la Fórmula 1, ahora, con la tan importante Copa Confederaciones, Telecinco lo hace con Sara Carbonero (después de su paso por la Sexta), dinámica a la que también se ha unido la cadena Cuatro, la 1 o Antena 3. Pese a todo, el cupo lo gana la Sexta con sus mujeres. No dudo del criterio y profesionalidad de ésas mujeres, simplemente advierto que parece que el criterio de informar/interpretar rigurosamente desvanece en frente al de poner mujeres atractivas por el simple hecho de atraer más audiencia.

De las motos a la publicidad 15 Juny 2009

Ayer se celebró el Gran Premio de Cataluña de motociclismo en Montmeló, un espectáculo del que la cadena pública española, TVE, tienen los derechos de retransmisión. Una carrera -la de GP- que seguramente pasará a la historia por su espectacular final, donde Jorge Lorenzo hizo su particular homenaje al Fútbol Club Barcelona que, por desgracia, no pudo sellar con la victoria.

Quin model de televisió volem?

Durante la emisión de la carrera los cortes de publicidad fueron una constante regular y duradera, un echo que para los seguidores de éste deporte molesta y, pese a todo, va en aumento. Que nos invadan con publicidad antes, en el medio y al final de la retransmisión, suplantando la gran pantalla a un pequeño cuadro en la parte inferior izquierda de nuestras pantallas es vergonzoso.

Cuando el F.C.Barcelona ganó la copa de Europa -hace escasas semanas, aunque por el trabajo de los medios españoles/madridistas parezca que fue hace mucho tiempo- la retransmisión de Antena 3 utilizó el mismo recurso durante la celebración de los jugadores. Más de diez minutos privando a los seguidores de disfrutar con su equipo.

Un recurso muy utilizado que, por el momento, no ha llegado al fútbol. ¿Por qué las cadenas no son capaces de plantarse ante la demanda de las empresas publicitarias y decirles que no? Parece que no todos pensamos igual. Quizá en un futuro -y parece que no muy lejano- durante los telediarios se pondrá publicidad dejando a los presentadores en una pequeña pantalla. Para algunos es más importante ganar dinero que informar o entretener bien.

Desafecció Política o Actes Absurds? 6 Juny 2009

No és que faci apologia -ni res per l’estil- del grup mediàtic de comunicació Prisa, però en un moment en què tots els partits polítics, politicòlegs i demès tertulians sobre les eleccions europees, atorguen la baixa participació a la desafecció política, com s’entén que el candidat del partit popular, Jaime Mayor Oreja, no hagi acceptat una entrevista a cap de les principals branques d’aquest grup?

 

S’ha negat a fer una entrevista pel diari El Pais -el més llegit d’Espanya- perquè pertany a aquest grup. Tampoc ha acceptat trepitjar la radio SER -la més escoltada de l’estat espanyol- per la mateixa raó. I finalment, també s’ha negat a passar per la cadena televisiva Cuatro per fer una entrevista.

Encara que les relacions del grup Prisa amb el Govern ja no es puguin amagar més, que tothom sap que el grup mediàtic és de caire socialista, etc. No es pot al·legar que la baixa participació -que els principals sondejos ja estan apuntant- sigui causa de la desafecció política i després rebutjar aparèixer en determinats mitjans de comunicació perquè son d’un altre color polític. Amb el valor afegit que son dos dels principals mitjans de l’estat.

Aquest país no té cultura política. És més, la tradició democràtica de l’estat espanyol i la mateixa legitimació del sistema està a anys llums de les principals democràcies europees, per tant, i fins que no comencem a ser o a actuar com un país de veritat, el sistema no funcionarà mai bé. Però és que, com ja sabeu, vivim en un país de titelles.

Tragèdia o morbo? 4 Juny 2009

Malauradament el passat dilluns un avió A330 de la companyia Air France va desaparèixer en ple vol amb 288 persones a bord. Una greu tragèdia de la que avui en comencem a saber més detalls. Fins aquí, en principi, tothom ho sabia sinó, és que estem molt desconnectats.

 

Portada del diari Crítica de l'Argentina. Sobren les paraules

Peró les tragèdies mai venen soles, i és que en les desgracies alguns mitjans de comunicació en veuen un negoci. O el que és encara pitjor, busquen el morbo. Tampoc tinc molt clar si és pitjor el negoci que el morbo, de tota manera, expresions a part, un morbo, per mi, molt desagradable. El telenotícies nit d’avui, del sempre curiós Iñaki Gabilondo, a la cadena Cuatro deia: <<por fin empezamos a poner rostro y historias a algunas víctimas del accidente aéreo>>. Després ensenyaven una taula amb uns 20 rostres i començaven a explicar les històries personals de cadascuna. Es necessari acostar-nos al dolor? Sembla una bona manera d’augmentar el share, però no la comparteixo.

 

 

No és més fàcil dir que s’estan començant a recuperar restes i que l’investigació compte cada vegada amb més detalls … Son formes de periodisme, el temps i la moral de cadascú dirà. Sigui com sigui, hi han moltes formes d’entendre el periodisme i fins i tot, altres fan coses realment impensables en aquesta professió. Quina cara que s’ha de tenir i quina poca emoció personal, déu ni do!!  

 

 

Torna el problema: Els blocs Electorals 1 Juny 2009

Ja tenim aquí les eleccions europees: tornen els debats, les campanyes electorals, la publicitat partidista, etc. Però sobretot tornen les crítiques dels periodistes dels mitjans públics catalans de no firmar les informacions de campanya com a mesura per criticar els blocs electorals.

 

Un rellotge representa exactament les limitacions dels periodistes quan han d'informar sobre una campnya electoral

La problemàtica neix d’un acord entre el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) amb els representants dels principals partits -i la llei electoral-, a partir del qual els periodistes estan obligats a informar de la campanya mitjançant un temps concret que esdevé de la representativitat de cadascun dels partits.

El motius dels partits -aquells que estan a favor- son el de garantir la representativitat, mentre que pels periodistes -aquells que estan en contra- voldrien seguir el criteri periodístic, que al cap i a la fi, és el que segueixen tot l’any. Segons els treballadors de Televisió de Catalunya, els blocs electorals els “obliga a que la informació durant la campanya estigui condicionada en temps, es faci en contra d’uns criteris estrictament professionals i que per tant acabi afectant al dret dels ciutadans a gaudir d’una informació de qualitat”.

Jo no estic d’acord amb els blocs electorals, ja que començar informant sempre amb Convergència i Unió durant un minut i mig i després comentar que Iniciativa ha fet una acte, hauria de respondre als criteris periodístics o d’importància, ja que potser aquell acte de Iniciativa és el més important del dia, mentre que la notícia de CiU es tracta d’un dia a dia més.

Crec que haurien de ser els periodistes els que informessin rigorosament de la campanya electoral i dels esdeveniments d’aquesta. Però no només això, sinó que ens hauríem de plantar i no acceptar imatges cedides pels propis partits, ni acceptar posar el fragment en què la llum vermella -en els mítings- està encesa, ni moltes d’altres coses. La informació ha de ser plural i legal, i això i només això, vol dir professionalitat. O és que a cas els els metges, els advocats o les caixeres de supermercat canvien la seva manera de treballar segons el període en que es trobin?