Culer fina a la medul·la ahir vaig resignar-me a veure el partit del millor equip del món per fer una activitat diferent, anar a veure el sempre curiós Ferran Monegal. La jornada comença a tres quarts de nou on ens havien citat des de Barcelona Televisió en el seu edifici del 22@. Ens fan renunciar als nostres drets d’imatge –cosa lògica i normal- i acte seguit ens donen un entrepà i una ampolla d’aigua. Mengem, discutim del per què ens fan venir amb més de una hora d’antelació, i poc després ja ens criden per passar cap a plató. (Val a dir que en aquell moment el Barça ja perdia 1 a 0. El transistor, el nostre gran amic).
Al meu pesar ens fan apagar els mòbils per evitar les interferències i tot seguit anem passant cap al plató on prenem els nostres llocs. Com a estudiant de periodisme allà començava el nostre interès. Comencen a venir treballadors per a realitzar feines prèvies, es posicionen les càmeres, engeguen els monitors, i en poc més de 15 minuts el presentador ja estava allà, llest per començar el Telemonegal del dimarts 23 F.
Coses que vaig trobar molt interessants: 5 càmeres a plató, quatre fixes –de les que una a la segona part del programa canvia de banda per tal de poder agafar al convidat- i una ‘telescòpica’ –aquella agafada amb un braç telescòpic que permet el moviment-. A nivell periodístic cal destacar que el Ferran no fa servir mai el prompter, cosa destacable en ell. A part, també hi havia la productora, l’encarregada d’atendre’ns al començament i de regalar-nos el subvenir de torn al final.
Finalment vull destacar la feina de la realitzadora. El programa té una durada de setanta minuts, els que es separen en 38 per la primera part i 32 per la segona, dels quals el Ferran va superar en 7 i poc en la primera part i més de 5 minuts en la segona. La pobra realitzadora ja no sabia on posar-se. I és que aquesta feina, amb professionals tant admirables com en Ferran, pot arribar a ser molt dura.
L'espai de la comunicació 