Com s’ha fet la peça? 8 Març 2010
En el darrer informatiu, que emetem aquesta mateixa tarda, la peça que se’ns va encarregar era la del tema del dia. Una peça complicada i important, ja que en la majoria d’ocasions és l’encarregada d’obrir un informatiu. Pensant, pensant -amb la Cristina, la companya de treball- ens van passar molts temes pel cap i al final, per les circumstàncies, hem vam triar un: Els successos, emmarcat dintre del tema de l’inseguretat ciutadana arrel dels lamentables dos fets de l’Eixample.
Així doncs amb tema i idees, ens disposem a gravar el mateix divendres -tot just hores després dels fets del carrer Aragó- i ens topem amb el primer contratemps. No ens deixen càmeres a la universitat perquè estan totes reservades. Un fet, lamentablement, força habitual. Així doncs que la peça va tenir que ser enregistrada a començaments de la següent setmana.
El dimarts, ja amb una càmera a les mans que no tornaria fins el divendres -amb tres avisos de demora inclosos-, anem a gravar als llocs del carrer Aragó i després davant del Bar Joan. En el primer gravem imatges i declaracions d’una veïna, i en el segon imatges i el meu stand-up explicant els fets. Per què? Doncs perquè la intenció de la peça era explicar amb imatges el primer succés, jo el segon i després enllaçar-ho amb els fets polítics -tant municipals com autonòmics- que aquests esdeveniments van comportar.
En aquest sentit, dimecres vam anar -i jo no ho feia des de que era molt petit que hi havia anat amb el col·legi- al Parlament de Catalunya. Allà ens vam reunir amb la diputada Elena Ribero que, molt amablement, ens va fer unes declaracions asseguda des del seu escó. Sens dubte un canvi qualitatiu per la nostre peça. I divendres, des de l’Ajuntament, unes declaracions amb Alberto Villagrasa, portaveu municipal d’interior del grup del partit popular. Amb tot gravat només faltava una cosa, editar la peça.
Amb la feina feta m’agradaria que aquest post s’entengués com un reconeixement a tota aquella feina que cal fer per a la realització d’una peça de poc més de dos minuts. Quan veiem un informatiu des de casa la gran majoria, segurament tots aquells que no es dediquen al món de la comunicació, no li donen cap mena d’importància o de valor humà a allò que estan veient. És per això que cal ser conscient en tot moment que qualsevol feina representa un esforç humà al darrera. Dit això, només ens queda desitjar que el darrer informatiu surti com tots volem.
De 12 a 14 h, res millor a fer 4 Març 2010
Com si d'una radio americana es tractés
La competència, un programa d’humor que repassa l’actualitat en un format molt especial. I és que RAC1 va saber trobat un suplent de luxe al brillant MINORIA ABSOLUTA –en honor a un grande, ‘GRANDE’-, un magazine sarcàstic, d’actualitat i d’humor, que en els temps que corren, és quelcom útil i necessari. A tall de consell, ja que recomano fermament fer una visita al programa sempre que per horaris en tingueu disponibilitat, porteu algun regalet –gairebé sempre de caire gastronòmic- per amenitzar el programa. El nostre detall, uns ‘callos’ i unes mandonguilles de llauna la primera vegada –que cabrons que som- i un barret de llana –el de la foto- per al viatge a la Molina. Felicitats Oscar’s pel programa
La primera hora passa volant, al igual que La Segona Hora, un programa que malgrat anar després d’un que ha deixat el llistó molt alt, supera amb nota el llindar. Molt divertit, tot i que a nivell productiu ens ha deixat una mica a desitjar –ja que algunes seccions per disponibilitat dels periodistes- estan gravades. Malgrat això, és un gran programa.
Així doncs ja ho sabeu, no teniu res millor a fer, de 12 a 14 h. tots a escoltar RAC1.
Molt interessant 28 febrer 2010
Si no heu tingut oportunitat de veure el 30 minuts d’aquesta nit, aquí us deixo l’enllaç. Sobre la delicada situació de la premsa escrita i el possibles reptes que planteja l’era digital. La meva posició és molt clara, jo crec que la premsa tradicional té els dies comptats, i que el futur està a l’espai digital.
Plens de feina, danys col·laterals 24 febrer 2010
Ferran, que passen 12 minuts!!!
Culer fina a la medul·la ahir vaig resignar-me a veure el partit del millor equip del món per fer una activitat diferent, anar a veure el sempre curiós Ferran Monegal. La jornada comença a tres quarts de nou on ens havien citat des de Barcelona Televisió en el seu edifici del 22@. Ens fan renunciar als nostres drets d’imatge –cosa lògica i normal- i acte seguit ens donen un entrepà i una ampolla d’aigua. Mengem, discutim del per què ens fan venir amb més de una hora d’antelació, i poc després ja ens criden per passar cap a plató. (Val a dir que en aquell moment el Barça ja perdia 1 a 0. El transistor, el nostre gran amic).
Al meu pesar ens fan apagar els mòbils per evitar les interferències i tot seguit anem passant cap al plató on prenem els nostres llocs. Com a estudiant de periodisme allà començava el nostre interès. Comencen a venir treballadors per a realitzar feines prèvies, es posicionen les càmeres, engeguen els monitors, i en poc més de 15 minuts el presentador ja estava allà, llest per començar el Telemonegal del dimarts 23 F.
Coses que vaig trobar molt interessants: 5 càmeres a plató, quatre fixes –de les que una a la segona part del programa canvia de banda per tal de poder agafar al convidat- i una ‘telescòpica’ –aquella agafada amb un braç telescòpic que permet el moviment-. A nivell periodístic cal destacar que el Ferran no fa servir mai el prompter, cosa destacable en ell. A part, també hi havia la productora, l’encarregada d’atendre’ns al començament i de regalar-nos el subvenir de torn al final.
Finalment vull destacar la feina de la realitzadora. El programa té una durada de setanta minuts, els que es separen en 38 per la primera part i 32 per la segona, dels quals el Ferran va superar en 7 i poc en la primera part i més de 5 minuts en la segona. La pobra realitzadora ja no sabia on posar-se. I és que aquesta feina, amb professionals tant admirables com en Ferran, pot arribar a ser molt dura.
Esclaus de la professió 21 febrer 2010
Dimecres passat vam comptar amb la interessant presència a la nostre classe d’una dona que és sinònim de TV3, Rosa Marqueta. L’actual directora dels informatius de la cadena pública de casa nostre va gaudir –i en algunes ocasions patir- durant gairebé dues hores de les nostres preguntes i curiositats sobre el funcionament de la cadena. Una cita molt interessant de la que en vam treure molt de suc, tant personal com professional. Però de la seva compareixença m’agradaria fer ressò d’un petit fet, l’audiència i els seus mesuradors.
Com tots sabem l’audiència es bàsicament un acord per aconseguir publicitat, per tant, i segons el model actual de televisions, l’audiència és una mesura per la qual pots mantenir una cadena. Però si això és així, l’eina per mesurar aquestes audiències hauria de ser quelcom tan valuós com el secret de la Coca-Cola o el funcionament de les aranyes de la gran G (per aquells que no ho hagueu entès, em refereixo al funcionament de Google).
De la conversa amb la Rosa Marqueta vam voler incórrer una miqueta més en aquest assumpte, ja que és, si més no, curiós. En el total de Catalunya hi han uns 1.300 -1.400 aparells mesuradors d’audiències. Els quals només contemplen el temps i canal d’emissió, però sense valorar-ne factors tant corrents i importants com les condicions meteorològiques, el mateix aparell de televisió o les segones residències. Per tant, suposo que la pregunta que us ve al cap és la mateixa per tothom, com és possible que d’una mesura tan susceptible com aquesta es planifiqui un dels mercats més valuosos actualment? Si el mercat comunicatiu viu de la publicitat i aquesta depèn exclusivament de les audiències, com és que encara funciona mitjançant un sistema tan rudimentari com aquest??
Personalment crec que precisament al ser tant elevades les magnituds econòmiques que es mouen darrera d’aquest factor, són els mateixos comandants de les grans empreses que ja els hi va ver jugar a aquest joc. Vull creure que hi ha un gran pacte tàcit que totes les cadenes accepten per jugar al mateix joc. Però, a nivell local, us podeu imaginar el que significa que 10 d’aquestes persones que disposen de mesuradors mirin una cadena local/regional? Estem parlant d’increments de gairebé 10 punts percentuals.
Sense voler treure més palla de la que ella mateixa val, aquest tema és del tot preocupant. Ara, en aquests temps moderns on la televisió analògica passarà a millor vida, suposo que en pocs anys el sistema canviarà i es podrà valorar, exactament, els nivells d’audiència. Si és així, deixo un interrogant per la posteritat, realment aquest sistema de mesuradors estava tant equivocat? El temps dirà…
Content per la producció, Decebut pel resultat. 16 febrer 2010
Hi esteu d'acord?
Ahir vam gravar el tercer informatiu i el resultat final no va ser el que m’esperava. Malgrat que va suposar un avenç quantitatiu cap a la professionalitat i rigor respecte els darrers telediaris, els nervis –plasmats en petites errades- van entelar el resultat final d’un informatiu on sobretot, si alguna cosa va sobrar, van ser ganes i disposició.
Grans avenços aconseguits.
En primer lloc de disseny. Gràcies a la feina realitzada per l’equip d’editatge, ahir vam estrenar noves caretes, nous separadors i nous rètols. Tot un èxit. Ara l’aspecte ja és del segle XXI, amb concordança amb el que volem fer i, a més a més, per fi hem arribat a la coherència en totes les nostres peces. De la mateixa manera, crec que la manera amb que es van portar les diferents peces i els diversos directes, està cada cop més a prop de la professionalitat, objectiu al què, de ben segur, arribarem en el darrer informatiu.
Coses a tenir en compte
Els petits error. Malgrat que no som professionals i que en els tres informatius que portem ens estem enfrontant a tasques que són la primera vegada que veiem –amb el valor afegit que aprenem les nostres funcions 20 minuts abans de realitzar-les- crec que no podem badar. El més petit descuit provoca un error general, i eclipsar el resultat final d’aquest laboriós projecte a causa d’una petita distracció és una putada –amb perdó de la paraula-. A pesar d’això, sortim amb el cap ben alt, ja que fer tres informatius amb només 10 sessions acadèmiques és molt més que un bon resultat, és un èxit.
Apostem per la innovació 11 febrer 2010
Si de la mà de la innovació va arribar la imprempta, el progrés va ser la burocracia?
Engrescats amb el tercer informatiu i ja ben rodats –o almenys aquesta és la intenció- amb la professió, ens hem proposat un nou repte: dotar de coherència les caretes i els rètols del proper telediari. Aquesta mesura neix d’una de les crítiques repetides al llarg dels dos primers informatius, ja que un dels problemes, però també un punt d’innovació que volíem millorar, era la homogeneïtzació dels rètols.
Però parlem d’innovació? Sembla una paraula clau per a qualsevol professió que molt sovint –molt més del que alguns desitjaríem- topa frontalment amb la manera de fer de les velles generacions. I és que en molts sectors o àmbits professionals -i per les històries i sinèrgies que escoltem, el món del periodisme és un dels que encapçalaria la llista- les maneres de fer s’estanquen i es consoliden, en detriment de les noves tecnologies i de les noves maneres de fer. Cal recordar que l’evolució passa indiscutiblement per la innovació i que sense aquesta el progrés s’estanca. Així que, encara que sigui un gran pas per nosaltres i un petit pas pels informatius de la UPF, uns nous elements queden incorporats a l’informatiu.
L'espai de la comunicació 